ANTELACIÓ DE L’ADVOCAT MARCIAL
Flaccus Valerius
Diuen que hi ha un advocat que censura els meus poemes. Qui sigui,
no ho sé. Com arribi a saber-ho, pobre de tu, advocat!
Marcial, Llibre V, XXXIII
Marcial Llopis de Bílbilis
plaça Cabrinetti 15
Puigcerdà
Casa Muntades
Senyor Joaquim Muntades, director
carrer Ample 8
Barcelona
Puigcerdà, 9 de gener de 1949
Distingit senyor
És difícil d’explicar els motius que em mouen a adreçar-me a vostè després d’haver desaparegut del meu despatx tan inopinadament. Si la meva absència li ha causat perjudicis en els negocis que m’havíeu encarregat, li demano comprensió i li ofereixo les meves disculpes més sinceres. Cregui’m: no ha estat per pròpia voluntad que he deixat d’atendre els seus afers, sinò per un cas inoït que trobarà convenientment pormenoritzat als plecs que acompanyen a la present.
Li prego que faci a mans del senyor degà de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona els susdits plecs per a que proveeixi a donar-los la màxima difusió entre els col·legiats. Es preguntarà per quin motiu no m’hi adreço personalment: com veureu, la meva situació, ara tranquila, es podria complicar sobremanera si intervinguessin les Autoritats. Si aquesta lletra arribés a mans de l’actual degà, no em preocuparia ni massa ni massa poc. Però si el destinatari fos el degà de fa cinquanta anys i escaig, aleshores podria tenir la temptació de traslladar la informació a d’altres instàncies per a fer-ne les averiguacions oportunes, i això, com ben comprendrà quan hagi llegit els fulls adjunts, és el que menys em convé ara per ara. I perquè, es preguntarà també, legítimament, vull donar a conèixer el meu cas a d’altres advocats, que prou maldecaps tenen amb llurs pròpies cuites? N’hi ha que estan encara esperant que els torni una trucada, i n’hi haurà d’altres que hauran fet les cabòries més inexactes sobre la meva probitat o estat de salut mental. Ni una cosa ni l’altre s’adeqüen a la realitat, i no voldria que la meva memòria futura (aviat entendrà l’aparent paradoxa) quedés tacada per sempre més.
Ben cordialment,
Signat: Marcial Llopis de Bílbilis
Casa Muntades
Senyor Joaquim Muntades, director
carrer Ample 8
Barcelona
Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona
Deganat
c/ Mallorca 287
Barcelona
Il·lustre senyor,
Fa tres dies es va rebre a les nostre oficines el plec que li adjunto, suposadament escrit pel señor Llopis de Bílbilis, membre de la seva corporació i que fou advocat nostre fins fa cinc anys.
Com vostè mateix podrà veure, el contingut del plec és completament inversemblant. Tanmateix, no puc deixar de fer-li esment de dues circumstàncies que crec que poden ajudar-li a formar-se la seva pròpia opinió.
D’una banda, el senyor Llopis va desaparèixer de la nit al dia, efectivament, fa uns cinc anys. La seva secretària ens va fer saber que el dilluns no es va presentar a treballar ni va respondre a cap trucada, de tal manera que aquella mateixa tarda va donar part a la policia de l’estranya desaparició sense que, almenys al nostre coneixement, fins ara no se n’hagi trobat cap traça.
D’altra banda, la carta que li adjunto sembla escrita de propi puny pel senyor Llopis, fins a on abasta la mirada inexperta en cal·ligrafia de qui subscriu. Comparant el text que li remeto amb els que conservo del senyor Llopis, s’hi observa una extraordinària identitat.
Finalment, el sobre—que va arribar amb el correu normal, que ens entrega en mà el carter a la nostra botiga—i els plecs que s’hi contenen són de paper de bona qualitat de la firma francesa Moulinard et fils que fa més de trenta anys que no es fabrica, segons m’ha indicat el senyor Parera, de la papereria homònima al carrer Ample número 14. El sobre en qüestió és franquejat amb dos segells de l’any 1948 als quals es pot llegir la llegenda Pro Tuberculosos, de valor facial 10 cèntims i 25 cèntims respectivament. El matasegells està datat el 10 de gener de 1949, a Puigcerdà.
Resto a la seva disposició per a qualsevol aclariment
Signat: Joaquim Montades
Quedi clar, des d’ara mateix, que si no hagués estat per un cúmul de casualitats, o més ben dit, de fatalitats, jo mai no hauria pujat a aquell tren. De fet, sempre havia tingut un refús instintiu envers el transport públic: en tota la meva vida adulta, des que vaig obtenir el permís de conduir, només me n’havia servit a l’estranger i sempre amb escàs delit. Emperò, m’havia compromès amb el meu amic i soci de anar-lo a trobar a la torreta que s’havia fet construir a la Cerdanya. Qui m’havia de dir que aquell mateix matí el meu cotxe refusaria de posar-se en marxa? El fet és que ho va fer, em deixà tirat dins el garatge mateix, després de recórrer gairebé no un parell de metres i abans d’arribar a la porta d’eixida. Vaig constatar que de cap manera el meu limitat coneixement de la mecànica em permetria de resoldre per mi mateix l’avaria, i vaig decidir de trucar el meu amic amb la desolació que és d’imaginar: D’una banda, perquè suposava que ell ho tindria tot preparat per a rebre’m i que hauria organitzat, sens dubte, una de bona; d’altra, perquè se’m sostreia el plaer de fer uns quilòmetres que em venia de gust de recórrer, ni que fos perquè no sovintejaven les ocasiones de posar a prova ni de lluir l’artefacte coreà que havia adquirit. El meu amic, en sentir la meva desgràcia, tractà de consolar-me no sense deixar palesa, obliquament, la seva opinió de la ciència automobilística asiàtica. Després d’uns instants de meditació, afegí:
--Escolta, Manel, crec que hi ha un tren que va de Barcelona a Puigcerdà. Jo et podria anar a recollir a l’estació i aniríem ensems al poble.
--Home, no vull que et prenguis la molèstia. A més, vés a saber a quina hora surt aquest tren, i d’on s’agafa.
Però tantes eren les ganes que el meu soci tenia que passés amb ell el cap de setmana—crec que no suportava sa mestressa—que em digué:
--No t’amoïnis. Ara truco a l’Ajuntament i me n’assabento.
Als pocs minuts ja m’estava trucant, tot donant-me instruccions precises: Havia d’ésser a l’estació de plaça de Catalunya en menys d’una hora, i allà prendre un tren amb destinació La Tor de Querol. Puigcerdà era la darrera estació a sòl espanyol. Si tenia dubtes, havia de preguntar al revisor. El trajecte, increïblement, es perllongava per més tres hores.
Abatut, em vaig adreçar cap a la plaça de Catalunya, vaig trobar unes boques subterrànies per on entrava i sortia una autèntica gernació, vaig descendre les escales i em vaig trobar tot davant d’unes màquines gegantines que expedien bitllets. En vaig adquirir un i, quan el vaig tenir a la mà, em vaig adonar que només era vàlid per a anar en metro. Com que em trobava envoltat de pidolaires, li vaig donar a un d’ells el bitllet i vaig cercar de trobar qualque funcionari que em guiés per entre aquell cafarnaüm. Res de res. El temps passava i cada cop veia més a prop la possibilitat de perdre el tren i restar, per segon cop el mateix dia, ridiculitzat als ulls del meu amic i soci. El pidolaire, que mirat de prop resultà ser una toxicòmana, se m’adreçà i em demanà si em podia ajudar mentre parava la mà xacrosa. Mancat de millor ajut, li vaig preguntar per l’estació de ferrocarril i, com a resposta, un dels seus dits, prim i nafrat, assenyalà un túnel pel qual s’endinsaven compactes masses humanes. Em vaig dur la mà a la butxaca i a l’atzar li vaig donar el que hi vaig trobar. Hi vaig perdre deu euros.
Estalviaré el lector els feixucs tràmits d’adquisició i validació del bitllet, i les dificultats que té el viatger no avesat per a entendre el funcionament de les relacions ferroviàries. El cas és que, amb encara cinc minuts d’antelació, em trobava a l’andana de l’estació, davant d’un rètol lumínic que anunciava el meu comboi. Em vaig posar a guaitar les tenebres des d’on esperava veure’n els fanals, encuriosit i alhora temorós, puix que ignorava completament quina mena de vagons feien servir els ferrocarrils patris. Em trobava rodejat per un exèrcit de joves motxillaires, d’àvies endolades, d’estudiants abstrets en llurs reproductors de só, d’operàries del sector de la neteja i d’oficinistes suats. Tot d’una es produí un sobtat moviment de tots els presents al marxapeu de l’estació, com si una descarrega elèctrica hagués transformat els impassibles viatgers en un cos de ball troglodític o en peons d’una incomprensible tàctica napoleònica. Tothom feia gestos, tothom s’atansava a la via o reculava per tornar-s’hi a atansar uns metres més enllà o més ençà, esquivant la resta d’aspirants a viatgers que igualment assajaven contorsions i ziga-zagues amb la mateixa obscura finalitat. Vaig veure aleshores que el tren s’apropava just per la banda oposada a la qual jo l’esperava i que aquells moviments compulsius, aquella agitació d’eixam, es devia a la notòria diferència entre la capacitat d’absorció del comboi i el nombre de passatgers que aspiraven a encabir-s’hi. Naturalment, com el jugador maldestre que no sap anticipar-se a l’acció coordinada de l’equip contrari, vaig quedar en un complert fora de joc, ço és palplantat entre dos vagons, allunyat de manera equitativa de les portes més properes, que apenes veia darrera una muralla infranquejable de motxillasses, sarrons, bosses i sacs.
Com que vaig ser més o menys l’últim viatger a pujar al tren em pertocà d’emmotllar-me entre la porta automàtica i un reguitzell de nuques, orelles, espinades i nassos que, de tan acostats com eren, podia examinar amb el mateix detall que si els observés amb microscopi. Veia així pèls que sobreeixien torçuts de les fosses auditives i podia àdhuc distingir-hi els grums de cerumen adherits; veia també pellofetes de caspa engorgades als colls de les camises o sospeses miraculosament de les febles emanacions piloses del clatell; i veia els porus nasals, un a un, dilatats per causa de la calor i la humitat despresa per tanta humanitat. Aital estudi biològic tingué un brusc final quan de cop el tren frenà la seva marxa, s’obriren de bat a bat les portes i vaig ser empès per la força d’uns nous assaltants, és a dir, els passatgers que pujaven a l’estació d’Arc de Triomf. La corrent humana em dugué sense que jo hi tingués cap part vers zones més recòndites del vagó, entre els seients atestats, jovent assegut per terra, un ca escassament adomesticat i grunyent i embalums inidentificables, fins que l’onada em va deixar varat ben al fons del vagó. D’allí estant vaig veure un seient estranyament lliure. Es trobava en un grup de quatre seients, encarats per parelles, els quals estaven ocupats per tres vellets secanyosos com carquinyolis que semblaven concentrar totes llurs forces en servar els ulls oberts, la boca closa i les funcions vitals activades. Atesa la meva posició insostenible, mig dempeus, olorant la ferum que desprenien l’animal i la jovenalla, desconcertat pel caire ramader del trasllat cap a la vall ceretana, amb por de partir un desmai d’un moment a l’altre, vaig deixar de banda altres consideracions i fent un darrer esforç vaig surmontar un jove llardós que glopejava qui sap quin líquid i em vaig deixar caure sobre el seient, vaig mirar els meus nous companys de viatge a títol de salutació i tot seguit una sopor intensa, letàrgica, em féu acalar el cap fins que topà amb la finestreta. Em vaig quedar ensopit i sobressegut com un boxejador estamordit.
Quan vaig reprendre els sentits, el vagó s’havia oxigenat una mica. Per la finestra, amb els ulls encara mig entelats, podia veure un herbei que recobria uns turonells suaus a on pasturaven unes vaques més aviat estrafolàries. Que no estiguéssim ja arribant? Rodejant-me, es trobaven encara els tres vellets, per bé que en mirant-los de nou no em semblaren pas tan vells: les faccions relaxades, la mica de color que tintava els cabells blancs, fins i tot la vivor als ulls corresponien a persones certament grans, mes no pas a tres matussalems com m’havia semblat a primera vista. Vaig demanar on érem, que ja es veien vaques. S’accionà en tots tres com una molla i una rialla sarcàstica, fluixeta però sarcàstica, en sortí a l’uníson.
--Quines vaques diu, senyor? La vaca roja?
I tornaren a riure per sota el nas. Jo estava una mica astorat.
--No són vaques, senyor—digué el vell que s’asseia per davant meu—són més aviat bous, els famosos bous del Vallès. Aquest poble que passem ara és La Garriga, m’entén?
--Sí, sí que l’entenc.
A La Garriga, hi havia estat abans, un cop o dos. Des de la carretera, em vaig dir a mi mateix, el poble semblava força més gran i modern. Del tren estant, en canvi, es veia antic i petit. Àdhuc la gent semblava antiga. Els cotxes, per exemple, que tanta cilindrada solen tenir a les poblacions de les rodalies de Barcelona, eren models antics—alguns “sis-cents”, molts “pandas”—tot i que molt ben conservats, lluents. «Què estrany», pensava, «anant per la carretera es veuen un munt de polígons i d’urbanitzacions; des d’ací en canvi a penes es veuen unes quantes torretes escampades pels vessants i unes fabriquetes irrisòries».
--I la nacional?—vaig demanar els vellets—Per on passa?
--Que no la veieu? Mireu-la, allà, pel mig del poble, m’entén?—respongué novament el mateix vell, guaitant-me com si jo tingués alguna deficiència.
Vaig veure efectivament la nacional: una carretereta de dos carrils, un per cada sentit de la marxa, esquifida, comarcal, que després de fer uns revolts resseguint el relleu del terreny travessava el poble pel bell mig. Jo recordava una autovia, i em vaig sorprendre força.
--Creia que era una autovia, almenys així la recordava.
--Ho deu haver llegit, això—digué un altre vellet, el que s’asseia al meu costat. Diuen que abans de les olimpíades l’hauran començat, però vagi vostè a saber, ja sap com va, tot s’endarrereix i es retarda en aquest país…
--Les olimpíades!—vaig quasi xisclar; i com que els vells em miraren com qui observa un marsupial, no hi vaig afegir res més. Em vaig dir: “Que no es tracti de quelcom local, les olimpíades de la plana de Vic o el que sigui”. Vaig mirar al meu voltant, cercant de distreure’m de tanta confusió i em vaig quedar glaçat: el vagó era el mateix que havia agafat, d’això no hi havia dubte, però la gent, els anuncis que hi havia penjats, inclús el mapa ferroviari que lluïa enganxat a la paret, semblaven trets dels temps de la meva pròpia jovenesa. Em sentia malament, marejat. Traient forces de flaquesa em vaig aixecar del seient. Al fons del vagó es trobava l’excusat, i m’hi vaig adreçar. Tot passant m’anava guaitant la gent, i imagino que els meus ulls desorbitats devien d’atreure la curiositat dels viatgers, els quals em tornaven esguards torts i malfiats. Vaig sentir un nen que murmurava a sa mare: “Mira mamá, un guiri”. Apunt de caure rodó, vaig assolir la porta del retret. Un passatger assegut a un seient pròxim llegia el diari. “Adolfo Suárez anuncia su intención de retirarse de la vida política”, resava el titular al·lucinant. Vaig entrar al bany i vaig tancar la porta amb pestell, quasi desmaiat.
No se quanta estona m’hi vaig quedar arrecerat. Recordo haver-m’hi remullat el cap sota l’aixeta diverses vegades, mirant compulsivament el meu rostre a l’espill cada cop que ressorgia del doll. Hi veia les gotes relliscant-me per sobre el meu rostre acostumat, mullant-me el coll de la camisa que duia des del matí. Jo no havia canviat, doncs. Eren ells, la resta, tot.
Uns forts cops em tragueren del meu embadaliment. Una veu aspra i autoritària es deixava sentir a través del pany de la porta: “Le ordeno que abra”, s’oïa. Amb mà tremolosa vaig treure el pestell i tantost s’obrí la porta per fer aparèixer sota el llindar la figura d’un revisor vestit a la faisó dels anys seixanta. “¿Qué hace usted aquí encerrado?”, digué tot escrutant-me de cap a peus. “¡Billete, billete!”, em comminà. Vaig veure que la meva circumstància havia despertat la curiositat d’altres viatgers, que tractaven sense gaire dissimulació de ficar el cap per entre la còrpora uniformada del funcionari. Després de recercar a les meves butxaques vaig poder oferir-li el que havia adquirit a l’estació feia poques hores; se’l va mirar com qui es mira un fruit estrany i inconcebible portat de l’altra banda del món; el va mostrar breument als curiosos. Aquests feren gestos d’assentiment amb el cap, talment com membres d’un jurat que comprenguessin finalment la protervia del reu en ser-los exhibida per part del fiscal la prova definitiva, concloent i irrefutable. El revisor, confortat per la unanimitat obtinguda, brandí per sobre el seu cap el bitllet que jo li havia ofert i sentencià: “Esta broma, caballero, le costará cara. Haga el favor de acompañarme”, i mentre això deia m’agafava pel braç i em tirava cap enfora del meu recer. De forma instintiva, me’n vaig desprendre, li vaig donar la portetxa per la cara, la vaig tancar amb pestell i vaig fer tota la força de què era capaç, tot donant-me impuls amb els peus fixats a l’inodor. De primeres se sentien els crits i les amenaces, així com els repics furiosos de l’altra banda. Al cap d’una estona tot havia passat; com era, terriblement, de preveure.
Quan vaig tornar a sortir de l’excusat, passada un bona estona, el vagó es trobava força més buit. Ja no hi havia gent dempeus i es podien veure seients lliures. Els meus tres acompanyants, però, continuaven asseguts a llurs llocs, tot i que adés de cap manera es podia parlar ja de vellets. Malgrat reconèixer-ne les fesomies, s’havien decididament rejovenit en l’aspecte i en la vigor. Frisaven ara els quaranta anys. Em vaig atansar al meu seient, que havia deixat d’ésser una superfície dura i grisa i s’havia transformat en un butacot folrat d’un teixit grosser i bast de color marró a on apareixien entrecreuades unes faixes vermelles amb unes rodes alígeres dibuixades amb fil daurat. Sense asseure’m encara, vaig mirar per la finestreta devers l’exterior, a on començava d’enfosquir-se el cel. M’aparegué a la vista el llit de pedres fines d’un riu ample i escorredís que, fent una elegant corba, resseguia el contorn difícil i aspre d’uns tossals immensos, recoberts d’una boscúria de castanyers, àlbers i, més amunt, pins i faigs. Al fons es veien uns llums pampallugadissos, com de cuques de Sant Joan.
--Que em podrien dir a on som, senyors?
--Mireu, allò que s’albira al fons és Ribes. N’hem passat les Aigües fa un moment—em digué l’home assegut al costat del meu lloc buit.
--Escolteu—em digué l’altre, el que s’hi trobava davant—Aquest farcell és vostre?--, i indicà amb el cap la bossa de Coronel Tapioca que jo havia deixat al portabagatge. Com que vaig assentir, va mirar els seus companys i digué: “Em sembla que s’ha deixat un despertador encès, que no para de sonar. D’una forma ben estranya, per cert, com si no acabés d’arrencar, m’entén?”
Vaig prendre la bossa i vaig furgar a l’interior fins a sentir el contacte fred i metàl·lic del mòbil. Sense treure’l, vaig adonar-me que s’havia descarregat. Vaig desar la bossa al seu lloc i em vaig asseure. Els tres homes em miraven encuriosits.
--Disculpeu—digué d’improvís el que s’asseia en diagonal a mi, i que fins a aquell moment, en cap de les seves edats, no havia obert boca. “Que aneu fins a Puigcerdà, vós?”.
--Doncs sí, efectivament—vaig respondre.
--Ja falta poc, una horeta més o menys. Avui anem bé.
Arribàvem a l’estació de Ribes de Fresser al cap de pocs minuts. Les primeres cases del poble eren allunyades, al fons de la vall. Algunes colles de gent menuda i obscura, atrafegada en insondables quefers corria amunt i avall de l’andana. Se sentien veus que oferien vi, llimonada, coques, pa amb oli…Els ferroviaris martellejaven les rodes una per una entre núvols caliginosos que sorgien dessota el tren. Se sentiren uns crits i uns ordres, un xiulet prim i agut que fou contestat per un xiuletàs profund, de baix buf. La gentada desaparegué com per eixarm i el comboi reprengué la marxa, girà en direcció oposada al poble i s’endinsà novament a la foresta.
El tren rebufava com si li manquessin les forces per a continuar bellugant-se. Prenia les corbes lentament, grinyolant i traquetejant, amb escarafalls d’agonitzant. El passatge s’ho prenia amb calma absoluta: Un jove barbut fumava en pipa, aïllat de tot, sorneguejant talvolta per a buidar-la de l’excesiva cendra; un mossèn vestit de clergyman llegia un breviari i de tant en tant dirigia el seu esguard levític vers el capvespre llunyà; dues dones carregades d’andròmines semblaven tornar de qualque mercat; al fons de tot, un escamot de quintos jugava quedament a cartes en mig d’un tel de fum que en difuminava lleugerament les figures. Amb un esforç que semblà suprem, el tren enfilà una estació llòbrega, féu un estremiment llarg i malsà, i es deturà finalment a pocs metres d’un fanal roig. Jo m’havia estat capficat una bona estona, des que sortírem de Ribes. Mica a mica havia reprès una certa consciència de mi mateix i alhora una voluntad de resipiscència. Havia anat probant diversos expedients per a retornar a la meva època, com ara pessigar-me amb força o rememorar el moment en el qual havia pujat a aquell fatídic tren. Tot debades. Una veu interrompé les meves cabòries.
--Ara bé el millor—em digué l’home assegut al meu costat.
--Com dieu?
--Vol dir que ara bé el túnel helicoidal—aclarí el qui tenia davant. “M’entèn?”, afegí en veure el meu astorament.
--No gaire, la veritat.
--Ara bé el moment més interessant d’aquest trajecte. Si no coneixeu la contrada—vaig fer que no amb la testa—no sabreu aleshores que estem al límit del Ripollès i la Cerdanya. Damunt nostre queda la collada de Tosses, per on fins la construcció del ferrocarril era obligat de passar per tal d’anar d’una comarca a l’altra. És un camí terrible, especialment els dies de neu o ventada. Una pujada com n’hi ha poques. La vall del Fresser es troba molt per sota de la vall de Cerdanya, i el desnivell fóra massa fort per al tren, si l’hagués hagut de fer en drecera. Per això s’obrí una galeria per dins la muntanya que es cargola sobre si mateixa. Una galeria llarga, però per la qual pràcticament no s’avança: més aviat es puja o es baixa. N’hi ha pocs com aquest al món, de túnels. M’entèn?
La meva resposta quedà ofegada pel brogit del tren. El semàfor havia passat del roig al verd i en un batre d’ulls se’ns engolí l’obra d’enginyeria que tanta admiració causava en els meus companys de viatge. La il·luminació interior primer s’esmorteí i després es fongué completament. Per la finestreta només es podia intuir la massa granítica que ens envoltava quan del punt de contacte del tròlei amb la catenària queien unes guspires blavoses, que impregnaven l’aire d’olor a metall socarrimat. Fora d’aquest centelleig, l’obscuritat era total, de gola de llop.
Qui tingui la facultat per a recordar els malsons, tindrà ben present sens dubte que aquests es caracteritzen per incorporar sempre un element inversemblant, absurd, tal vegada inefable però que ens permet de distingir l’estat de vigília del d’endormiscament. En cas de dubte, sovint, percebem que certs fets o accions o mots no tenen cabuda dins el món real, i aleshores, tranquilitzats, ens retem de nou a la son que breument havíem mig abandonat. Ara bé: A mi em succeia tot el contrari. Les meves sensacions es corresponien fil per randa amb les d’un estat—no sé ben be com dir-ho—real, normal. Oïa, veia, olorava, tocava com sempre, i la meva saliva, tot i que se’m enargussava a la gola, tenia el sabor agre habitual. Res no indicava que la situació estigués mancada de realitat.
Quan el tren guanyà l’altra banda del túnel, el cel s’era notablement enfosquit. Només una gran pinzellada rogent s’estenia a ponent, de gran intensitat a l’ocàs i esblaimada a les costes rocalloses de les muntanyes. Sota aquest llum equívoc els meus companys de viatge mostraven l’esponera dels vint-i-escaig anys. Semblaven, i potser eren—no ho sabria pas dir ni tan sols ara—, joves puigcerdanesos o lliviencs que haguessin anat a la capital a conèixer tot allò que al poble els era vedat: reien entre ells i es donaven cops de colze, i ometien completament la meva presència. Un d’ells, el que s’asseia al meu costat, em donà un d’aquests cops.
--Disculpeu—em digué de manera immediata. I com els altres em miressin com si només en aquell moment haguessin reparat en mi, i en mirar-me s’adonessin de quelcom d’estrany, no trigaren a dirigir-me de nou la paraula.
--Que m’entèn, el senyor?—féu el que primer de tots, avi atrotinat, se m’havia adreçat a l’alçada de La Garriga.
--Sí, prou que l’entenc—li vaig respondre.
--Ah!—exclamà—crèiem que vós ereu francès, m’entèn, per la faisó no ens semblaveu del país. Com que aquest tren mor a França…
--No, no, baixaré a Puigcerdà. M’hi esperen.
--Ja som gairebé a les envistes. Miri, allà a la foscúria es veuen els llums d’Alp.
I com sentia dir aquestes paraules, el tren s’aturà de nou en el bell mig del no-res. Allà, al lluny, efectivament, s’albirava una lluminositat opaca divisa en una miríade de partícules per efecte de la boira, i, recortat sobre el cel blau fosc destacava el campanar d’una església i un conjunt de teulades esquifides i pobres. Uns pagesos pujaren al tren: gent menuda, recremada i rubicunda. S’assegueren prop d’on em trobava, i vaig probar de capir que deien, per situar-me una mica. Fou impossible de treure’n l’aigua clara, perquè més que parlar, xiuxiuejaren l’un al cau de l’orella de l’altre. Malgrat tot, el to era planyent i desencisat. Jo frisava per saber a quin any em trobava. La roba, els gestos, l’estat deplorable del vagó, tot indicava un temps previ a López Rodó, per a entendre’ns. Però no gossava de demanar-ho directament als meus companys de viatge. Dins el meu desconcert, i trobant-me tant a prop de Puigcerdà, m’era necessari saber quan estava arribant-hi. Assenyalant amb la cella els pagesos abatuts, vaig dir:
--Mala collita, aquest any.
Vaig donar a les meves paraules un aire entre interrogatiu i assertiu, per tal de no excitar sospites.
--Oi tal!—em digué el més parlaire—Aquesta sequera tot ho agosta, fins les sementeres de les marges del Segre groguejen. Sembla que cada any hagi d’ésser aquest país més semblant a l’infern. O al Marroc.
--I fa molt que dura, la sequera?
--L’últim any de la guerra ja fou sec i fred, però com que hom no llaurà els camps, no compta. Diguem que d’aleshores ençà, tret del quaranta dos, que plogué una mica, s’ha repetit sempre la mateixa història. Fred i gel, no queden al cel. M’entèn?
--Prou. O sigui que fa dos anys encara caigué una miqueta d’aigua—vaig aventurar.
--Tres anys. El quaranta dos, va ploure. Però no gaire tampoc, no es pensi.
--Sí, sí, perdoni, l’havia entès malament.
El quinze de juny de mil nou-cents quaranta cinc, a les deu de la nit, vaig arribar a l’estació de Puigcerdà. A l’andana hi havia un piquet de la Guàrdia Civil comandat per un sergent de bigoti llustrós. Els mosquetons i els tricornis refulgien sota els fanals, negres i amenaçadors. Conscient del meu aspecte insòlit, vaig barrejar-me amb els altres viatgers, i tot i passar ben a prop d’ells vaig aconseguir d’escapolir-me fins la plaça. La nit era fresca, una típica nit de juny pirinenca. A la meva butxaca duia dos-cents euros inútils, vàries targetes de crèdit de bancs inexistents i xavalla anacrònica. No hi havia res a fer. La ciutat restava damunt d’un puig, davant meu. Tenia gana i son. Vaig començar de pujar les escales que conduien cap al poble. A mig camí vaig trobar una mena d’establia mig enrunada. Hi vaig entrar a les palpentes, com un sonàmbul, i vaig deixar relliscar l’esquena per la paret fins quedar a la gatzoneta. Vaig percebre un afluixament general de la meva ment: vaig singlotar i plorar llargament en aquella foscor, fins que la ferum penetrant em féu gairebé perdre els sentits i així, ni dempeus ni jaient sinò mig recostat, em vaig quedar inert, sospès, quasi adormit.
La meva història des d’aleshores té menys interés, per a qui hagi arribat fins aquí. Valgui dir que la matinada següent em vaig rentar com vaig poder a un safareig que es troba uns metres dessota la plaça de l’Ajuntament. Vaig començar a voltar per la vila, procurant anar pels carrers menys concorreguts per tal de no atreure les mirades, i com per miracle vaig anar a raure a la plaça del mercat: allà, un edifici majestuós i sòlid, acabat de bastir, lluïa un rètol familiar: “Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Barcelona. Sucursal de Puigcerdá”. Al meu canell duia el meu rellotge: un mecanisme d’un cert preu de la casa suïssa Audemars Piquet, fundada, segons es podia llegir a l’esfera mateixa, l’any 1875. Vaig bescanviar el meu rellotge per un bon grapat de bitllets verds de cinquanta pessetes amb l’efigie de don Ramón Menéndez Pelayo. Confortat, em vaig adreçar a una sastreria del carrer Major, vaig adquirir roba senzilleta i allà mateix m’informaren d’una casa de dispeses molt convenient prop del convent de Sant Francesc.
No fou fàcil, al principi, de refer la meva situació. Primer vaig donar lliçons d’anglés als fills dels estiuejants de les torretes del llac, i de mica en mica he anat reconstruint la meva existència. Tenir un cert coneixement de quina havia d’ésser l’evolució del país m’ha permés de tirar pel dret i ara no podría pas queixar-me. Valgui fer esment, per tal que tothom tingui les idees clares, que el primer a comprar els terrenys adjacents al baixador de La Molina vaig ser jo, l’any quaranta vuit, associat amb el senyor Garrigosa i Llompart, un estiuejant de Barcelona amb papers suficients com per a dur a terme l’operació. Ja s’hi estan bastint els primers apartaments entre les murmuracions escèptiques dels ramaders i els vilatans. Se’ns els rifen, els de Barcelona. Ni em planyo, doncs, ni em faig hores d’ara masses creus del que m’ha succeit. Potser ha estat per bé. De fet, no he probat de prendre el tren en sentit invers: No podria soportar de retrobar-me al meu despatx fosc i fred, sorollós, poblat de paperassa, ni el continu esquellar dels telèfons, ni els terminis sempre a punt de finir. Si tot va bé, espero d’aconseguir un carta d’identitat andorrana abans no es posi de moda el coprincipat. En aquests temps tot és fàcil, tenint diners. Aquells que em coneguereu, no us dolgueu doncs de la meva sort; aquells que només us assabenteu de la meva epopeia pel que us diguin, i no us la creieu, creieu-me aleshores si us dic que
Carpere causidicus fertur mea carmina: qui sit
nescio. Si sciero, uae tibi, causidice!
